Amb motiu del Sínode 2023, a continuació us facilitem la resposta que hem preparat des del moviment Effathà.
Ha ajudat a caminar junts:
- Ajuda a caminar junts quan les nostres comunitats parroquials celebren la trobada dominical com el «memorial» o «record» de Jesús, el Crist Salvador.
- Quan famílies, parelles, joves que es casen o bé porten els fills a batejar, aparentment com les altres famílies… però ho fan amb un plus de significació que expressa la seva fe i convicció interior.
- Quan veiem grups tan variats, que sorgeixen arreu, de Lectio divina, de pregària, de Taizé… que pouen en la Paraula de Déu i en la pregària l’energia que mou i fa avançar la seva vida de servei.
La dona a l’Església
- Ajuda a caminar junts el fet que a les esglésies i parròquies algú tingui cura de la netedat i el manteniment, s’hi faci Catequesi, funcioni Càritas i tasques semblants, i que sigui sobretot, i en molts casos exclusivament, gràcies a les dones.
- No ajuda a caminar junts, i avui no és conforme a l’evangeli, el fet que les dones siguin presents i actives a tots els àmbits de l’Església… menys als òrgans de decisió.
- No ajuden a caminar junts els arguments que les autoritats eclesiàstiques donen per excloure la dona del ministeri ordenat: per als cristians amb esperit crític els sonen més aviat a ideologia que no pas a teologia.
Els qui són al davant de les nostres comunitats
- No ajuden a avançar junts els residus persistents de clericalisme que encara hi ha, perquè dificulten la comunió en fraternitat.
- Ajudaria a superar aquest clericalisme i faria que el poble se senti més Poble de Déu en fraternitat, si es reconeguessin dues possibilitats de ministeri ordenat:
els preveres (homes i dones) celibataris i els preveres (homes i dones) casats.
Els Bisbes que «algú» ens envia
- Ens han ajudat a caminar junts aquells bisbes que han estat propers, colze a colze amb les Esglésies que els han estat confiades, que s’han sentit poble amb el poble… (i no per damunt o lluny del poble).
- No ens han ajudat a caminar junts alguns bisbes que actuen més com a «comissaris eclesiàstics» que ho volen controlar tot, que no pas com a pastors que acompanyen i cuiden.
- No han ajudat a caminar junts els bisbes que consideren més important mantenir la disciplina i ortodòxia de l’organització, que no pas fomentar en la vida la pràctica de l’evangeli.
- No ens ha ajudat a caminar junts quan ens han estat imposats bisbes amb el «criteri suprem» de no desplaure les autoritats civils.
- No ajuda a caminar junts el fet que siguin nomenats per a una de les nostres esglésies bisbes que —perquè desconfien de la formació que es dona en els nostres seminaris— han fet els seus estudis eclesiàstics en seminaris aliens a la nostra tradició eclesial i conciliar.
Ser Església en un estat plurinacional
- En estats plurinacionals, no ajuda a «caminar junts» el fet que, per a zones de nacionalisme reivindicatiu, siguin nomenats sistemàticament bisbes partidaris de l’statu quo (amb la falsa excusa que son «no-nacionalistes»).
- En estats plurinacionals, no ajuda a caminar junts el fet que els bisbes ignorin absolutament la Doctrina Social de l’Església.
- En estats plurinacionals, no ajuda a caminar junts, i sembla contradictori amb l’esperit cristià, que els mitjans de comunicació oficials de la Conferència Episcopal, subvencionats per ciutadans de totes las nacionalitats, siguin posats al servei del projecte assimilador del nacionalisme majoritari.
- En estats plurinacionals, massa sovint compten només les esglésies «políticament oficials», associades al nacionalisme majoritari, que és assimilador.
- En estats plurinacionals, no es tenen en compte per a res els subconjunts d’esglésies de les «nacions sense estat».
- En estats plurinacionals, la Conferència «oficial» de bisbes dicta un model únic i unitari de Pastoral, sense tenir en compte els «tempos» propis de cada nació en el seu procés de secularització.
Ser Església en una nació sense estat
- Ha ajudat a fer camí junts quan el conjunt dels bisbes de les esglésies amb seu a Catalunya han estat en bona sintonia pel que fa a la identitat nacional del país i de les comunitats cristianes que l’integren.
- No ajuda a fer camí junts el fet que els bisbes de les nostres esglésies (vinguts majoritàriament de fora de Catalunya)
- s’identifiquin més fàcilment amb la majoria nacional (assimiladora) que no pas amb la minoria nacional o cultural que intenta evitar l’assimilació.
- no s’adonin ni sentin com a pròpia la repressió (cultural, lingüística, política, econòmica…) que sofreix el nostre poble.
- no s’adonin de la vulneració dels drets humans de què són víctima els ciutadans de la nació catalana, que han estat denunciats per nombrosos organismes internacionals.
- No ajuda a fer camí junts l’oblit sistemàtic del català com a llengua pròpia i genuïna de Catalunya i el fet que per desídia o mala fe dels responsables d’alguns bisbats del país la llengua catalana tingui un ús marginal.
Ajudaria a ser cristians fidels a aquest nom i a ser Poble de Déu compromès amb el Regne de Déu, si els pastors de les nostres esglésies coneguessin la Doctrina Social de l’Església sobre nació i estat i la fessin conèixer al poble cristià i en reclamessin el respecte.
