Cants religiosos
La mort de l’escolà
A Montserrat tot plora
tot plora d’ahir ençà,
que ahir a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge!,
n’ès vostra colomà.
A aquell que ahí cantava
qui avui no’l plorarà?
Dins una blanca caixa
mirau que hermòs està.
N’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencà.
Te’l violí a l’esquerra,
que solia tocar,
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a l’altra mà.
Sos companys de celda
lo duen a enterrar.
Lo cant de les absoltes
lo venen d’assajar.
Lo primer vers que canten
del cel semble vessar,
com un present que’ls àngels
envien al germà.
Al segon vers que canten
se posen a plorar.
Oh Verge de clemència,
volgueu-lo perdonar!
Oh dolça Verge pia,
al Cel deixeu-lo entrar
a aquell que ací en la terra
sempre vos va adorar!
Los monjos també ploren,
sols canta un ermità…
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell que obre les ales
i cap al Cel se’n va.
Mentre ell canta pels aires,
Son violí tocà…….
I dins lo Cel entrà.
Mn. Jacint Verdaguer, Prevere
Antoni Nicolau
El Gira-sol
El Gira-sol, de tant adorar al sol
n’ha presa la fesomia.
Tot el sant dia el segueix
amb sa mirada,
com fa l’aimador a l’aimada:
quan veu que neix a llevant
està rient,
quan veu que mor a ponent
està plorant,
llavors, el dol del gira-sol és gran.
Gira-sol de Jesucrist
foreu Vós, Maria,
d’ençà que a Betlem l’heu vist
quan de Vós neixia.
Vós el seguireu constant
com fa l’agulla a l’iman.
Allí a l’establia
era per Vós sol neixent;
quan en la Creu colltorcia,
gira-sol d’un sol ponent
de vostra Fill, ai! morent
Vós passàreu l’agonia.
Jacint Verdaguer, Prev.
Lluís Romeu, Prev.
Raïms i espigues
El Bon Jesuset
se’n puja a la vinya,
doncs què en portarà?
doncs què en portaria?
En porta un raïm
que sua sang viva.
El Bon Jesuset,
va a la coromina,
doncs què hi collirà?
doncs què hi colliria?
Hi seguen el blat,
en cull una espiga.
Prop de Natzaret
el troba Maria:
Què em porteu, Amor,
Fillet de ma vida
Mon amor no té
penyora més fina:
Us porto el pa i vi
de l’Eucaristia.
Ll. Mn. Jacint Verdaguer
M. Antoni Nicolau
Grup de música Els Esquirols
És la Moreneta
Té la nostra terra la muntanya
que l’enveja tot el món
que és Montserrat.
Quina terra més galana
és la terra catalana.
Què tindran aquelles terres
que tothom queda admirat
de Montserrat.
A la Moreneta tots volem
i l’estimem.
És la Moreneta
la fe del poble català
l’estel del seu camí
l’afany dels seus amors.
De l’Escolania
la veu al cel han escoltat
i el só de l’oració
ressona per tot Montserrat.
Quina flaira fa més catalana
la muntanya sanat del meu cor
i la Moreneta que ens escolta
ens mira i ens dóna tot l’amor.
Tota la muntanya
et volta donant-se les mans
sardana de l’amor
d’un poble de cristians.
Sona la tenora
no sé que tenen els seus cants,
vetlleu Senyora
pel catalans.
Ll. i M. Antoni Carcellé
Arrels
Cal que deixi la meva casa
i prengui el bastó,
cal que amb una esperança
trenqui la tristor,
faré una cabana
de pedra i de fang
on la terra em doni
el meu guany.
Clavaré les meves arrels,
creixent de cara al cel,
donaré fruit abundós,
i l’hivern em despullarà,
de neu em cobrirà
neu que fondrà poc a poc.
Després de la lluita intensa,
vindrà el repòs,
deixarà la terra adobada,
pel seu esforç,
els fills que em segueixin,
potser marxaran,
però vagin on vagin
constants,
clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel,
donaran fruit abundós.
Cal que deixi la meva casa
i prengui el bastó,
cal que amb una esperança
trenqui la tristor.